SISÈ CEIP M. FONTIRROIG: de setembre 2011

Ara escriuré una història que segurament ningú no creuria i que segurament no seria possible que passés.

Fa un any, vam anar d'excursió al Toro perquè estàvem estudiant el relleu de les Illes Balears. La meva millor amiga, na Neus i jo, anàvem juntes; n'Alícia i na Lorena també. Nosaltres quatre estàvem mortes de gana, així que vam demanar per poder berenar.

Mentre berenàvem, els fillets es van atrevir a obrir el pou que hi ha dins del jardí de l'ermita. I, sense que en Ferran ens veiés, cada una va tirar un cèntim i va demanar un desig. Un de nosaltres va demanar que a la classe de sisè B tothom es dugués bé i que fóssim bons companys. El meu era fer alguna cosa fascinant que no es pogués superar. Sense voler vam tirar els cèntims a la vegada i els desitjos es van mesclar.

De sobte, es va alçar un vent extraordinari que nes va fer volar a tots i ens va tirar un a un dins del pou. El final del pou era ample, de manera que hi cabíem tots. Estava fosc i teníem por, així que va pujar la tensió. Les filletes culpàvem els fillets per haver obert el pou i els fillets deien que la idea havia estat de les filletes. Na Neus va intentar calmar les coses i en Gabi va proposar excavar un túnel que anés cap a amunt, però no empinat, sinó com si fos un tobogan. Així seria més fàcil pujar-hi. Com era l'únic que podíem fer, vam començar a cavar amb pedres i amb les mans.

Quan ja començàvem a estar cansats, en Marc, en Quicus i n'Àlex van notar un tremolor al sòl. Jo no vaig notar res, així que vaig seguir cavant. Però, una estona després, tots vam notar el tremolor, i que anàvem cap a avall! Ens estàvem enfonsant i no deixàvem de caure i cridar fins que vam topar amb el terra.

Anàvem plens de terra i fang. A damunt, me'n vaig adonar de que només hi havia set companys meus. Eren na Mariana, n'Alícia, na Nerea, en Gabi, n'Esteve, en Diego i en Roman. Ens trobàvem en una espècie de cova. Era impressionant; hi havia estalagtites i molts minerals. Vam decidir anar fins al final de la cova en lloc de quedar-nos al mig de la terra esperant.

Ja havíem fet una estona caminant i no havíem trobat el final de la cova. Era gegant; semblava com si anéssim per un tunel interminable. Vam fer uns metres més i per sorpresa nostra, vam veure que per poc caiem!

El camí ja no seguia, s'obria cap a les bandes, on hi havia dos camins i al centre no hi havia res. Si caiguéssim ves a sebre on aniríem a parar! Vam anar molt ran de la paret. En Roman havia vist una petita entrada a l'altra banda del gran forat; així que vam pensar que potser aniria a la sortida. Però per mala sort el camí no va suportar tant de pes i va caure! Ja estàvem una altra vegada caient i cridant com a bojos!

Tenia molta por. L'altra vegada havíem caigut damunt fang i no ens vam fer gaire mal, però, i si ara quèiem damunt unes roques punxagudes? Abans de que me n'adonés ja havíem caigut. Per sort ningú no s'havia fet mal. Davall de nosaltres hi havia una suau arena que no puc descriure amb certesa; sé que era molt suau. Ens trobàvem en una petita cala rodejada per roques. Però no era normal i corrent: el cel era taronja, l'aigua era lila, l'arena era més groga i els núvols eren blaus. No ens podíem preocupar pel paisatge; teníem companys per trobar. Allà tot era estrany. Sempre havia cregut que dins de La Terra hi hauria terra, roques i magma, no platges precioses. Ens vam posar a caminar i vam veure un cartell que posava:

BENVINGUTS AL

CENTRE DEL TEU

PLANETA

Ens vam impressionar bastant, ja que era impossible que dins La Terra hi hagués vida. De sobte, a en Diego li va caure alguna cosa damunt del cap i, després, vam sentir la veu dels nostres companys. Estàvem feliços, perquè ja no seguiríem separats.

- Quan hem caigut cap a avall he vist que faltaven fillets i filletes de la classe -explicà en Raül- Només hi érem en Carlos, n'Orly, en Quicus, n'Edurne, na Neus Ll., na Neus T. i jo. Ens hem posat a passejar per dins coves fins que hem trobat a set companys més: en Maru, en Llorenç, n'Àlex, n'Ainhoa, na Sara, na Lore i en Marc. Hem seguit caminant i hem trobat una espècie de tobogan pel qual ens hi hem tirat i hem arribat aquí - explicà en Raül amb deteniment-.

Després de sentir la història vam decidir posar-nos a la feina! Primer vam pujar per un pendent que duia a un bosc. Després, vam cercar el final del tobogan pel qual alguns companys s'hi havien tirat. Ajudant-nos mutuament vam tallar algunes lianes amb les quals vam pujar pel tobogan. Vam construir utensilis per cavar i, ademés, dúiem cordes per pujar. Vam tornar per on havíem caigut. Estàvem cansats, però treballant en equip tot era més fàcil.

Finalment vam aconseguir sortir d'aquell pou. Ens va caure un càstig molt gros, però havíem notat un canvi entre nosaltres, ens dúiem millor.

Conte escrit per l'alumna: Clara Puig, 6èB

Hem fet una maqueta representant les capes de l'interior de La Terra. Ho hem fet així: primer vam agafar la plastilina vermella i vam fer una bolla molt petita. Després vam agafar la taronja i vam fer una bolla, ara més grossa. La vam tallar per enmig i li vam fer dos forats, posant la bolla vermella dins. Finalment vam agafar la plastilina groga i la estirar per a sobre de la taronja, de forma que ho tapés tot. Quan vam acabar de tapar-la li vam fer un triangle amb un cúter per poder veure l'interior. Tot açò representa les capes de la Terra i cada color significa una part:

1. El color vermell representa el nucli.
2. El color taronja representa el mantell.
3. El color groc representa l'escorça.

Article redactat per l'alumne: Diego Lluch, 6èB